Economistes amb Nobel, Leonid Kantoròvitx

El Premi Nobel d’Economia, el nom oficial del qual és Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel, en realitat no va ser creat per l’inventor suec, i es va començar a lliurar el 1969. Sis anys després, l’economista, matemàtic i enginyer Leonid Kantoròvitx va ser el primer – i de fet únic – ciutadà de la Unió Soviètica a rebre el guardó. El va compartir amb l’estatunidenc d’origen holandès Tjalling Koopmans “per les seves contribucions a la teoria de l’assignació òptima de recursos”.

Nascut el 1912 a Sant Petersburg quan la ciutat encara era la capital de l’imperi rus, Leonid Vitalièvitx Kantoròvitx va viure durant la infància la revolució d’Octubre que va transformar el país en el règim soviètic. Va estudiar matemàtiques a la ja anomenada Universitat Estatal de Leningrad i es va doctorar el 1930, amb només 18 anys. Va obtenir plaça de professor a la mateixa universitat el 1934, on va romandre fins al 1960.

La seva primera gran contribució a l’economia va arribar el 1938, quan treballava com a assessor per a un laboratori del govern soviètic. Kantoròvitx es va adonar que el problema de maximitzar la distribució de primeres matèries es podia resoldre en termes matemàtics i va desenvolupar la tècnica que avui dia rep el nom de “programació lineal”. Va desenvolupar la idea en el seu llibre “Mètodes matemàtics per a l’organització i la producció”, publicat el 1939 i que conté una anàlisi crítica i no dogmàtica de les polítiques econòmiques de l’URSS que va suposar un canvi de paradigma respecte a les anàlisis dels seus col·legues marxistes, més ortodoxos.

A la II Guerra Mundial, va tenir un paper molt destacat durant el setge de Leningrad, quan va contribuir a la resistència de la ciutat davant les tropes alemanyes. Concretament, va ser l’encarregat de la seguretat al Camí de la Vida, la ruta de transport sobre el congelat llac Làdoga que proporcionava l’únic accés a la ciutat. Kantoròvitx va calcular la distància òptima entre els cotxes perquè no s’enfonsessin mentre travessaven el llac, tenint en compte el gruix del gel i la temperatura de l’aire. Entre el desembre de 1941 i el gener de 1942, fins i tot va supervisar personalment les operacions sobre el gel del llac. El setge de Leningrad, un dels més llargs i destructius de la història, no va concloure fins al gener de 1944.

Una vegada acabat el conflicte mundial, va rebre diversos reconeixements per la feina feta, i el 1948 va ser assignat als projectes atòmics de la Unió Soviètica. No obstant això, no va oblidar la seva principal àrea d’interès i, el 1959, va publicar el seu llibre més recordat, “L’assignació òptima de recursos”, en què va demostrar que fins i tot les economies socialistes han d’utilitzar un sistema de preus, basat en la disponibilitat dels recursos per distribuir-los de manera eficient.

Entre 1961 i 1971 va dirigir el departament de matemàtiques i economia de la branca siberiana de l’Acadèmia de les Ciències de l’URSS i, entre 1971 i 1976, va dirigir el laboratori de recerca de l’Institut de Moscou de Planificació Econòmica Nacional. Va ser llavors, el 1975, quan finalment, després de diversos guardons concedits al seu país, va rebre el reconeixement internacional amb el Premi Nobel d’Economia. Va morir el 1986 a Moscou, cinc anys abans del final de la Unió Soviètica.