esport

10 Octubre, 2019

Repte 9: Els medallistes parlen de la seva experiència al Mundial de Natació Paralímpica de Londres

Del 9 al 15 del mes de setembre passat va tenir lloc a Londres el Mundial de Natació Paralímpica, del qual la selecció espanyola va tornar a casa amb un total de 14 medalles.Entrevista a Toni Ponce, plata (en els 200 lliures, categoria S5) i dos bronzes (un aconseguit en la final dels 100 metres braça i un altre, en els 100 lliures), i Óscar Salguero, plata 100 metres braça, classe S8 (es va quedar a tan sols 13 centèsimes del ceptre mundialista).-Toni Ponce: Des del 2017 sempre estem concentrats junts durant la setmana de competició. Malgrat la diferència d'edat, ens compenetrem molt bé i ens donem molt de suport l'un a l'altre. Per això, sempre donem al seleccionador la mateixa premissa: que, si us plau, ens posi junts a l'hotel. L'Óscar és un noi jove però molt madur, que sap el que vol en cada moment. Tots dos som molt tossuts (riu). -Óscar Salguero: Jo crec que tenim les idees molt clares i una mentalitat molt semblant. No anem als entrenaments a passar l'estona, sinó a aprofitar-los al màxim i a donar el cent per cent. -Ara que ha acabat la competició i heu tingut temps de digerir els resultats, quina valoració feu del vostre rendiment en el recent Mundial? -T. P.: Personalment, la valoració ja la vaig fer fa una setmana, en tornar de Londres. Ara, sincerament, ja estic pensant en la temporada següent. Però, en qualsevol cas, és molt positiva, perquè m'havia marcat l'objectiu de guanyar tres medalles. I ho vaig aconseguir. L'espineta que se'm va quedar clavada va ser aconseguir el bronze dels 100 metres braça, categoria en què m'hauria agradat estar una mica més amunt en el podi. Ara toca mirar vídeos, meus i dels rivals, perquè tenim un any per treballar de valent i ser més competitius de cara als jocs de Tòquio. -Óscar Salguero: Per part meva, crec que ha estat un dels millors campionats que he fet. Però no va ser fàcil, perquè a mi em tocava nedar l'últim dia, i anava veient com, a mesura que transcorria la competició, a alguns dels meus companys no els sortien les coses com desitjaven. Això em generava certs dubtes, encara que en el fons sabia que estava en el meu millor moment. Finalment, vaig aconseguir l'objectiu que m'havia fixat amb el meu entrenador, que era millorar la meva marca personal. En el meu cas també, l'únic disgust va ser no aconseguir guanyar el meu rival i quedar-me a 13 centèsimes de l'or. -Fora de l'aspecte esportiu, amb què us quedaríeu d'aquesta experiència? -T. P.: Jo, personalment, amb la convivència amb els meus companys i amb Jaume Marcé, el nostre entrenador. Es responsabilitza d'un grup gran de nois i noies i no tots obtenen els mateixos bons resultats. Per això crec que, per a ell, no sempre ha de ser fàcil gestionar-ho; per això intentem ajudar-lo. -I vosaltres, com porteu la pressió? -O. S.: Abans m'influïa més i em posava més nerviós. Però aquest any el meu entrenador i jo hem abordat la prova d'una forma diferent. I estic molt content amb el resultat. Bàsicament, he intentat aprofitar una mica els dies abans de la competició, quan no havia d'entrenar, per relaxar-me, desconnectar de la piscina i, per exemple, anar a passejar per Londres amb la meva família. Per bé que és cert que noto molt l'evolució física i tècnica que he fet últimament, no és menys important tot el que estic aprenent en gestió emocional. Quan vaig començar en això era un nen i no portava gens bé la manera com els teus oponents intenten intimidar-te abans d'una prova, mirant-te fixament, rient-se de tu, intentant posar-te nerviós. Ara he canviat. Vaig a la meva i no em fixo en res ni en ningú. En aquest sentit, he evolucionat molt. -T. P.: Jo també crec que he estat força concentrat. De totes maneres, intento sentir només la pressió justa, ni més ni menys. En aquest sentit, treballem molt amb l'Edu, el psicòleg del CAR, visualitzant situacions d'estrès per saber com afrontar-les quan t'hi trobis al davant. Aquest any potser necessitem una mica més d'ajuda per gestionar els nervis de cara a Tòquio. Perquè de vegades el cap no t'ajuda massa. -Com són les últimes setmanes abans d'una competició d'aquest nivell? Us prepareu d'alguna forma específica? -T. P.: En realitat, a mi m'agrada veure el resultat com la suma d'un tot, de l'esforç de tot l'any, des que comencem la pretemporada. -O. S.: Però sí que és cert que durant les últimes setmanes fas menys hores de gimnàs, per descansar la musculatura, fas simulacres de competició amb el banyador oficial, cuides més l'alimentació –no necessites menjar tants carbohidrats perquè tampoc no consumeixes tanta energia– i treballes al costat del biomecànic del CAR (Andreu Roig) per analitzar vídeos dels nostres propis entrenaments i, d'aquesta forma, poder rascar algunes dècimes de segon polint certs detalls. Busquem la perfecció. -Són aquestes ànsies de superació les que posa en valor la campanya Inconformistes de l'esport de CaixaBank. -T. P.: Jo vaig tenir l'oportunitat de participar activament en la definició d'aquesta campanya. L'entitat va convocar uns quants atletes perquè poguéssim aportar la nostra visió de l'esport paralímpic en primera persona. I els vam dir que preferíem que no es posés l'accent en la discapacitat. La tenim, és clar; no ho neguem. Però això no ens fa diferents dels atletes convencionals. Ens esforcem igual, ho intentem sense defallir, ens enfrontem als nostres handicaps. Per això, el que fem no val ni més ni menys. I no necessitem la compassió de ningú. -Què representa per a vosaltres que una entitat tan potent com CaixaBank aposti per l'esport paralímpic? -O. S.: A mi m'omple de satisfacció, perquè el meu objectiu és que un dia ens donin les mateixes beques que als atletes olímpics, i siguem igual de coneguts. El suport de CaixaBank contribueix a aquesta visibilitat i reconeixement. -T. P.: El fàcil és apostar per l'esport olímpic, per això estem molt agraïts per tota la difusió que estan fent mediàticament. Gràcies a ells –i a altres empreses com Ambre o Luamvi–, l'esport paralímpic és cada vegada més reconegut, hi ha més diners, arribem a més gent. Però no per fer llàstima, sinó per plasmar la rivalitat ben entesa, l'esperit competitiu, l'autoexigència i la superació diària. -Però encara queda molt camí per fer… -T. P.: A Espanya es percep una millora. Però, per descomptat, hi ha altres països que ho fan molt millor que nosaltres, com per exemple Anglaterra. Sense anar més lluny, el recent Mundial no havia de fer-se allà, sinó a Malàisia. Però per motius polítics no va poder ser. I a Anglaterra no li va faltar temps per aixecar la mà i organitzar la competició. I ni més ni menys que a la seva piscina olímpica. -O. S.: A mi m'ha sorprès molt la consideració i el seguiment que té l'esport paralímpic a Londres. Es valora moltíssim, es difon a les xarxes socials, es veuen anuncis al metro i per la ciutat… Només calia veure com estaven de plenes les graderies durant la competició. Font: SPORT, Alberto González.Si vols escoltar més sobre ells fes clic als seus podcast:

CORPORATIU
24 Juliol, 2019

Repte 7: posar-se en la pell d’un esportista paralímpic

Hi ha una manera millor de posar-se en la pell d'un esportista en cadira de rodes que practicar esport amb ell? Existeixen valors i sentiments difícils d'expressar amb paraules. Es necessita alguna cosa més. Per això, uns 300 joves s'han pujat a una cadira de rodes al costat de jugadors del CD Binissalem per jugar el campionat més gran de bàsquet 3x3, celebrat a Mallorca. Aquest era el repte 7 dels 20 que ha inclòs CaixaBank en el seu programa de 20 reptes que intenta visibilitzar i donar suport a l'esport adaptat en el marc de la campanya Inconformistes de l'esport, arran del seu patrocini del pla ADOP. El seu objectiu consistia en practicar l'empatia, així com fomentar la tolerància i la integració gràcies a una mirada diferent de l'esport adaptat. En el Moll Vell de Palma de Mallorca, on es va celebrar el torneig, els participants van aconseguir veure la realitat del bàsquet des del punt de vista d'aquells que, per diferents circumstàncies, es veuen obligats a practicar-lo des d'una cadira de rodes.Van ser els jugadors del CD Binissalem els que van convidar a alguns dels 3.000 assistents a fer unes cistelles amb ells en cadira de rodes. «Dur», «difícil» o «cansa molt» van ser algunes de les descripcions dels participants que per primera vegada van jugar al costat d'aquests esportistes d'elit. L'Adrián, de 16 anys, va reconèixer que «estava equivocat» en creure que jugar asseguts «era més fàcil» del que la pràctica li va demostrar. En Tomeu, un altre dels participants, explicava que jugar en la cadira «cansa molt». Per damunt de tot, va reconèixer que ja pot empatitzar millor amb les persones que no poden jugar al bàsquet tal com ell fa cada dia. En Joan, per part seva, va descriure la seva experiència com a «molt bonica», en un esport que obliga a treballar especialment els braços per mantenir el ritme de joc.Tots aquests joves van tenir l'oportunitat de compartir pista amb els protagonistes d'autèntiques històries de superació personal. Un dels jugadors més veterans de l'equip, Tolo Prats, va aplaudir les iniciatives com la duta a terme per CaixaBank, en el marc del patrocini de l'esport paralímpic i que ajuden a normalitzar i visibilitzar l'esport adaptat. «Encara hi ha gent que no s'atreveix a practicar esport en una cadira de rodes», assegurava. Es tracta d'animar a sortir de les seves cases els qui necessiten un impuls per tornar a fer esport després de perdre la mobilitat. Pere Grimalt, cofundador del club, destacava com l'equip ha passat de quatre integrants a tretze en poc temps. «La gent es va animant i amb accions com la que avui s'ha produït a la Plaça 3x3 CaixaBank resulta més fàcil enganxar-los», explicava. Sens dubte, les vuit hores de bàsquet al carrer de la cinquena parada del circuit Plaça 3x3 CaixaBank 2019 van servir per complir el setè repte d'Inconformistes de l'esport.

CORPORATIU
03 Juliol, 2019

L’impacte dels algoritmes en la vida quotidiana: el cas de l’NBA

El 2018, el bàsquet es va convertir en el segon esport més seguit als Estats Units, superant el beisbol i darrere del futbol americà. Aquest increment de popularitat, que va impulsar el bàsquet des de la tercera posició que havia mantingut durant més de deu anys, ve de l'entusiasme recent dels joves per la lliga universitària i, també, de la projecció del bàsquet a tot el món. A diferència del que passa amb el futbol americà, el bàsquet de l'NBA ha traspassat fronteres i cada vegada té més adeptes a Europa. Una part d'aquest èxit és conseqüència també de l'ús dels algoritmes per elaborar el calendari de les competicions de bàsquet als Estats Units. Les xifres d'audiència televisiva dels partits de bàsquet mostren una tendència a l'alça durant els últims tres anys, que va començar a materialitzar-se el 2017, encara que es tracta de xifres que encara són lluny de les que va assolir la Superbowl en aquest mateix any. El 2017, la March Madness de l'NCAA (National College Athletic Association), la competició més important de la lliga universitària, va arribar a sumar 97 milions d'espectadors. Pel que fa a la lliga professional, la final de l'NBA ─que va enfrontar els Golden State Warriors amb els Cleveland Cavaliers─ va assolir una audiència mitjana de 19,3 milions d'espectadors, una xifra gens menyspreable. Les altíssimes quotes d'audiència fan que els calendaris de temporada cada vegada siguin més importants, ja que han d'oferir la màxima rendibilitat als equips i facilitats als espectadors. Se suma, a més, un altre factor: la importància de l'audiència europea, que creix any rere any. Quins són els elements que es tenen en compte per confeccionar aquests calendaris? Quines són les variables considerades i com es quadra tot perquè l'èxit del bàsquet augmenti? La resposta a aquestes preguntes la trobarem en les matemàtiques.Confeccionar el calendari de partits és una tasca complicada. I és que, a diferència de les lligues europees, en què les trobades esportives es programen gairebé sempre durant el cap de setmana, en la lliga nord-americana cal tenir en compte moltes variables. El primer a identificar-les va ser Matt Winnick, vicepresident de l'NBA durant 30 anys i responsable de la configuració del calendari fins a la temporada 2015-2016. Per facilitar aquesta tasca, l'equip de Winnick va crear un algoritme informàtic, que tenia en compte els paràmetres següents: 1. Estadis disponibles: a diferència del que passa a Europa, als Estats Units els estadis no estan sempre disponibles. Es comparteixen entre diversos clubs i disciplines, per la qual cosa els equips han d'enviar els seus calendaris amb molta antelació. 2. Durada de la competició: la temporada nord-americana dura sis mesos, durant els quals cada equip ha de jugar 82 partits en total (sumen en conjunt 1.230 partits). Aquest nombre elevat d'enfrontaments es reparteix entre els que juga cada equip en la seva pròpia divisió (l'NBA reparteix els seus equips en sis divisions, tres en la conferència de la Costa Est i tres més en la Costa Oest) i els que juga contra equips de l'altra conferència. 3. Evitar el back-to-back, és a dir, jugar dos partits, un d'anada i l'altre de tornada, en dies seguits. Amb l'algoritme s'intenta reduir els back-to-back al màxim. 4. Tenir en compte l'audiència europea: els partits se solen jugar en dijous, divendres i diumenge. Els dels diumenges s'acostumen a jugar al migdia per fer-los compatibles amb l'horari europeu. 5. Respectar les preferències de cada equip: cada equip pot triar tres dates en què li interessaria jugar, però no pot decidir el rival. 6. Evitar jugar quatre partits en cinc dies: ha d'haver-hi un descans de tres dies entre partits. 7. Evitar que els partits coincideixin amb dates de celebracions importants o amb altres esdeveniments esportius, com la Superbowl, especialment les finals. El 2016, Tom Carelli i el seu equip van recollir el testimoni de Winnick, incorporant algunes novetats a l'algoritme respecte a l'usat en la temporada 2015-2016. Gràcies a aquests canvis, en la temporada 2018-2019 s'ha aconseguit la taxa més baixa de partits back-to-back de la història (14,4 respecte als 19,3 de 2015), i per primera vegada es respecta el temps de descans entre partits. El cas de l'NBA reflecteix que l'ús d'algoritmes pot contribuir a millorar situacions a priori complexes i s'està convertint en una pràctica que progressivament s'estén a altres sectors.

INNOVACIÓ
28 Juny, 2019

Repte 6: donar les gràcies als que sempre hi són

«Donar les gràcies als que sempre hi són», aquest és l'objectiu del sisè repte, dels vint que CaixaBank està duent a terme en el marc de la seva campanya de suport a l'esport paralímpic «Inconformistes de l'esport». Arran del patrocini del pla ADOP, l'entitat ha creat un programa de 20 reptes, fins a Tòquio 2020, a través dels quals dona visibilitat a l'esport adaptat i a les històries dels esportistes i d'aquells que permeten que l'esport paralímpic pugui arribar cada vegada més lluny. Precisament, aquests són els protagonistes del repte que es presenta: entrenadors, guies, familiars o amics. Els pilars que al costat de la passió i la superació acompanyen els atletes en la conquesta dels seus èxits. «Donar les gràcies als que sempre hi són» col·loca en el punt de mira aquelles persones que sumen esforços i resten dificultats en el dia a dia dels esportistes i en el seu camí cap a la lluita per una medalla, un rècord o una plaça als propers jocs paralímpics. Aquest és el cas de Miguel Galindo, guia paralímpic, des de fa 17 anys, de l'esquiador Jon Santacana. Amb 9 medalles paralímpiques i 17 en mundials d'esquí alpí, Jon és un dels referents en esquí adaptat del país, però com ell reconeix «Miguel va venir per ser els meus ulls en la pista d'esquí, però es va quedar per alguna cosa més important, per ser el meu amic», i és que la confiança i la bona sintonia entre els dos esportistes ha estat clau durant la seva trajectòria: «Tant entrenant com en la convivència ha estat molt bona perquè hem encaixat molt a nivell personal. D'aquesta manera, tot surt més fàcilment i els problemes sembla que siguin menys», diu Miguel, i Jon assenteix amb el cap: aquesta sintonia els ha portat a ser la parella d'esquiadors més premiada de la història. Així ho explica Jon a la carta que, amb motiu del repte de CaixaBank, ha pogut dedicar a Miguel i on resumeix 17 anys d'història junts en una sola paraula: «gràcies».

CORPORATIU
26 Octubre, 2018

El clàssic i la premsa: treballant per a una audiència global

Diumenge vinent, a un quart de cinc de la tarda, Madrid i Barcelona seran dues ciutats atípicament tranquil·les. Hi haurà poc trànsit i poca gent al carrer. Es juga el clàssic. Aquesta és la rutina que es viu cada vegada que els dos gegants del futbol espanyol i mundial es veuen les cares. Una rivalitat històrica que, amb el pas dels anys, ha traspassat fronteres i s'ha convertit en una trobada d'abast global. I és que aquest és un partit que no només paralitza Barcelona i Madrid. Els ulls de mig món estaran pendents del que passi sobre la gespa del Camp Nou. Les xifres que mou el Barça-Reial Madrid parlen per si mateixes i són vertiginoses. El partit s'emetrà per 183 països, a 325 canals, i l'audiència potencial serà de 650 milions d'espectadors. Els jugadors seran els grans protagonistes de la cita de diumenge a Barcelona. Per primera vegada en anys sense Cristiano Ronaldo i Lionel Messi cara a cara. Però la seva absència per motius ben diferents no ha reduït l'expectació. Perquè l'emoció del clàssic arribi a tots els racons del món hi haurà una legió de periodistes que ja fa dies que informen sobre tot el que l'envolta. És una cita especial. Per entendre la transcendència que té, només cal veure els recursos humans i materials que es destinen a cobrir el partit. L'últim Barça-Madrid que es va jugar al Camp Nou va congregar 759 professionals de la comunicació entre les televisions (481 acreditacions), la premsa escrita (153), els fotògrafs (59) i les ràdios (46). Més enllà dels mitjans de comunicació convencionals, es va acreditar una vintena de periodistes que van elaborar contingut per a les xarxes socials. I aquesta és només una petita mostra de la gent que treballa cobrint el partit, perquè cal sumar-hi els professionals que segueixen tot el que passa des de les redaccions i els estudis de mitjans de comunicació de mig món. Quan comenci el partit, tota l'afició estarà pendent de la retransmissió televisiva, que va incorporant tecnologies innovadores per acostar tot el que passa sobre la gespa. El Barça-Madrid és un esdeveniment de primera magnitud, i Mediapro i LaLiga posen tots els recursos que tenen al seu abast per oferir una experiència audiovisual que estigui al nivell dels grans esdeveniments esportius mundials. Diumenge vinent, com a l'últim clàssic, no s'escatimarà en mitjans. A diferència de la majoria dels partits de lliga, la producció de la trobada es farà utilitzant 30 càmeres amb resolució 4K-HDR situades a tots els punts de l'estadi i també en un helicòpter. El partit dura 90 minuts, però la tasca de la premsa va molt més allà. Com es prepara un clàssic a les redaccions dels diaris, les ràdios i les televisions? Ferran Correas, cap de la secció Barça del diari barceloní L’Esportiu, ho detalla. "A diferència de les setmanes de partit normal, quan arriba un Barça-Madrid tot es planifica amb molta més antelació, perquè produïm més informació i els mitjans destinem més espai a explicar tot el que envolta la trobada", explica el periodista, que també relata com és la feina de la premsa el mateix dia del clàssic: "En altres jornades, els mitjans ens activem poc abans del partit, però quan hi ha un duel així, tot s'explica minut a minut, des de primera hora del dia".Una altra de les grans diferències que hi ha entre el clàssic i un partit de lliga normal és el perfil dels professionals que el cobreixen. "Més enllà dels periodistes que seguim habitualment la informació dels dos equips, la zona de premsa s'omple amb molts més corresponsals estrangers,” explica Correas. I hi ha una dada que reflecteix molt bé aquesta realitat; un terç dels periodistes acreditats en l'últim clàssic (259) pertanyia a la premsa internacional: hi havia representats 75 mitjans de 22 països diferents.L'eclosió de les eines digitals ha provocat un canvi en la manera com l'afició del Barça i el Reial Madrid d'arreu del món ha seguit el clàssic els últims anys. Les xarxes socials dels dos clubs, gestionades per periodistes i professionals de la comunicació, ja fa anys que fan un seguiment de tot el que passa en el dia a dia dels equips, especialment en cites transcendents com les de diumenge. Sobre la gespa del Camp Nou, precisament, hi haurà els dos clubs esportius amb més seguidors del món. El Barça i el Madrid, que superen els 200 milions de seguidors sumant les tres xarxes socials principals (Facebook, Twitter i Instagram), focalitzen les interaccions que es fan a través d'aquestes plataformes entre els clubs de la lliga. En el primer tram de temporada, el Barça ha generat 258,7 milions d'interaccions, una xifra que el Reial Madrid segueix de molt a prop (237,6 milions). Caldrà veure, això sí, com repercuteix en el seguiment del partit el fet que cap de les dues figures dels últims anys sigui present al clàssic, ja que Messi està lesionat i Cristiano Ronaldo ha marxat a la Juventus. "Entre el públic espanyol, no crec que això afecti, però en l'àmbit internacional repercutirà, ja que Messi i Ronaldo són dues icones globals i generen molta audiència per si mateixos”, analitza Ferran Correas. Les xarxes socials, en qualsevol cas, no són només una plataforma perquè els clubs difonguin contingut. S'han convertit pròpiament en un canal de difusió. Els dos clàssics d'aquesta temporada, per exemple, es podran veure gratuïtament a través de Facebook a vuit països asiàtics del subcontinent indi. I és que, a l'agost, LaLiga va arribar a un acord de venda dels drets televisius per a les properes tres temporades amb aquesta xarxa social.El paper dels periodistes en la cobertura dels dos grans equips del futbol espanyol també s'ha transformat amb el pas dels anys i la globalització de la informació. "El canvi que hi ha hagut ha estat radical. S'ha multiplicat el seguiment mediàtic de tot el que envolta el Madrid i el Barça", afirma Manolo Segura, que ha seguit l'actualitat del Barça en diferents mitjans com Onda Cero o Mundo Deportivo durant tres dècades. El periodista explica que hi ha hagut un canvi de paradigma respecte de com es treballava durant els anys vuitanta, noranta i principis del 2000: "Fa vint o trenta anys el tracte amb el futbolista era directe. Esperaves a la sortida dels vestidors i parlaves amb qui volies, i això ja fa temps que va deixar de ser d'aquesta manera, és gairebé impossible accedir a ell. També és cert que llavors érem quatre mitjans seguint el dia a dia dels clubs, i ara som 444". Ferran Correas constata aquest canvi: "Malgrat que el tractament que fem els periodistes i la forma d'abordar un Barça-Madrid és la mateixa, hi ha dues diferències respecte dels clàssics de fa anys: hi ha molts més mitjans seguint els equips i menys accés als futbolistes". A conseqüència d'això, coincideixen Correas i Segura, el periodista ha adquirit un paper molt més actiu a l'hora de generar continguts: "El fet que els jugadors intervinguin cada vegada menys a la premsa ha propiciat que l'anàlisi periodística i els espais d'opinió hagin guanyat espai en els mitjans de comunicació".

CORPORATIU