turisme

25 Juliol, 2019

Turista nacional vs. internacional: així viatgem per Espanya

Una família espanyola visita un destí de platja a la Costa del Sol. Allà, es creua amb una família estrangera pel passeig marítim. Tots passegen tranquil·lament. Els nens corren i juguen, mentre els pares es prenen un gelat i gaudeixen de la brisa del mar. En aparença, hi ha pocs factors que puguin diferenciar els dos grups. Tanmateix, les dades ens diuen que existeixen disparitats en la seva manera de viatjar, allotjar-se i passar temps en un lloc. Per començar, és probable que la família espanyola hagi reservat un cap de setmana llarg per a aquesta escapada. D'altra banda, la família estrangera aprofitarà el viatge per anar a la platja durant una setmana sencera. A més, és més probable veure la família espanyola pel passeig marítim en qualsevol època de l'any que l'estrangera. Aquestes són algunes de les conclusions que es poden extreure de l'últim Informe Sectorial sobre Turisme elaborat per CaixaBank Research. Entre altres qüestions, aquest estudi analitza l'evolució del turisme a Espanya en els últims anys i assenyala les diferències principals entre els turistes nacionals i els internacionals.Quan es tracta de viatjar durant tot l'any, els turistes nacionals destaquen sobre els internacionals. L'informe de CaixaBank Research assenyala l'estacionalitat com la primera diferència destacable entre els dos grups. Això sí, aquesta disparitat a l'hora de triar èpoques de l'any per visitar algun lloc d'Espanya és cada vegada menor. L'estacionalitat del turisme és un factor amb una gran influència sobre la sostenibilitat del sector turístic i del mercat de treball. Que els turistes nacionals reparteixin els seus viatges més durant l'any suposa una estabilitat laboral més gran. Això es deu al fet que una estacionalitat alta tendeix a afavorir els contractes puntuals per cobrir pics d'activitat. Precisament a Espanya, la contractació temporal assoleix el 25,9% del total. És la quota més elevada de la Unió Europea. Tanmateix, l'estacionalitat del turisme nacional ha augmentat progressivament durant els últims anys. Concretament, la contractació de viatges de residents entre juny i setembre –és a dir, en temporada estival– va passar d'una proporció del 36% el 2011 al 41% registrat el 2018, segons l'estudi de CaixaBank Research. El turisme internacional, al seu torn, no va experimentar aquest augment de l'estacionalitat. D'aquesta manera, les diferències amb el turisme nacional pel que fa a aquest concepte s'han reduït. L'informe apunta que, el 2018, l'estacionalitat dels visitants forans només era quatre punts percentuals superior a la dels residents.L'informe de CaixaBank Research també incideix en una altra diferència important entre turistes nacionals i internacionals: la durada mitjana dels seus viatges. Els residents viatgen més sovint, però fan estades més curtes que els forans. L'estada mitjana dels turistes nacionals és de 3,7 dies, pels 7,4 dies que passen a Espanya els que procedeixen de fora de les seves fronteres. Malgrat que el fet que els turistes nacionals viatgin més assíduament és positiu per al treball en el sector, que els seus viatges durin menys repercuteix en les despeses que fan per viatge, les quals són menors que les dels internacionals. En concret, els turistes residents gasten uns 174 euros per viatge. Els forans multipliquen aquesta quantitat fins a assolir els 1.086 euros.Una explicació possible del fet que els turistes internacionals inverteixin més diners en els seus viatges és, precisament, que les seves estades són més llargues. Tanmateix, l'estudi de CaixaBank Research també indica que hi ha diferències en la despesa diària que fan en comparació amb els residents. En concret, l'informe revela que els turistes estrangers gasten uns 146 euros al dia, mentre que els nacionals en gasten 48. La despesa més gran que fan en els seus desplaçaments els visitants internacionals explica en gran mesura aquesta disparitat: inverteixen una mitjana de 29,6 euros diaris en aquest concepte, mentre que els residents en gasten 10,9. Amb tot, també inverteixen més diners en allotjament (31,2 euros cada dia davant els 11,7 euros dels nacionals) i manutenció (9,4 euros més cada dia que els residents). L'explicació d'això últim cal cercar-la, en part, a la forma d'allotjar-se que tenen uns i altres. Com existeix una proporció superior de turistes internacionals que s'allotgen en hotels, també tendeixen a gastar més en aquests conceptes. De fet, en comparar la despesa mitjana diària dels turistes allotjats en hotels, les diferències entre nacionals i internacionals es redueixen, tal com reflecteix l'informe. En aquest sentit, els turistes residents que s'allotgen en hotels gasten uns 111,2 euros diaris davant els 197 euros que inverteixen els turistes internacionals en les mateixes condicions.D'acord amb aquesta realitat, l'informe assenyala que el tipus d'allotjament i el mitjà de transport escollit per arribar a destí són dos predictors de la despesa que farà el turista nacional durant la seva estada. En particular, els turistes residents que s'allotgen en hotels solen fer una despesa mitjana diària que és més del triple de la que fan els que s'allotgen en altres tipus d'allotjaments. Així, davant els 111,2 euros diaris dels residents que s'allotgen en hotel, els que trien altres llocs per pernoctar gasten només 34,5 euros. Es tracta d'aquells que decideixen llogar un habitatge, tenen un en propietat o bé aprofiten l'allotjament de familiars o amics, entre altres possibilitats. La manera com viatgem determina en gran mesura el funcionament del sector turístic, que el 2018 va generar el 14% del creixement econòmic del país. Llavors, va donar treball a més de 2,6 milions de persones, tal com assenyala l'Enquesta de Població Activa. Aquest any, l'informe de CaixaBank Research prediu que el nombre d'ocupats nous en el sector serà de 82.000 persones, un 3,4% més. Un mercat amb bones perspectives que convé seguir molt de prop.

CORPORATIU
23 Abril, 2019

Quan podrem viatjar a l’espai de forma assequible?

La indústria aeroespacial té entre els seus reptes més immediats reduir de manera important el cost dels vols espacials i convertir els viatges a l'òrbita baixa de la Terra —per recerca o per turisme— en quelcom més quotidià i econòmic. Queden molt llunyans ja els anys seixanta i setanta del segle passat, dècades en què l'entusiasme per l'exploració espacial va assolir el seu desenvolupament màxim. Des de llavors, les diferents crisis econòmiques i la constatació que la conquesta espacial no seria tan senzilla van refredar tant els ànims que, fins i tot avui dia, la potència que va ser els Estats Units en matèria aeroespacial ja no té cap dels seus emblemàtics transbordadors espacials. On és la il·lusió per viatjar a l'espai?Qualsevol aspecte relacionat amb el món aeroespacial és molt costós en temps i recursos econòmics i humans. Això ja ho sabíem. Però, des dels anys vuitanta, les principals potències industrials que es podien permetre finançar ambiciosos plans aeroespacials s'han trobat amb un escull importantíssim: l'opinió pública. En un context econòmic de retallades en serveis públics i dificultat per mantenir l'estat del benestar en les democràcies occidentals, quin govern se sent amb ganes de justificar despeses multimilionàries per enviar “coses a l'espai”? Aquesta simplificació de l'exploració espacial —utilitzada per nombroses administracions per tallar el pressupost en projectes espacials— és completament infundada. Cada euro o dòlar invertit en aquesta indústria retorna amb beneficis econòmics i tecnològics. I aquí és on pren el relleu la indústria privada, que no ha de justificar les seves despeses davant l'electorat.Ja fa temps que va creixent el somni del turisme espacial com quelcom normalitzat i la indústria aeroespacial el veu com una interessant font d'ingressos, mentre que altres explotacions comercials acaben d'arrencar, com l'anhelada mineria espacial —material de ciència-ficció, de moment— o els viatges regulars a la Lluna o Mart. Intents per impulsar aquest negoci ja n'hi ha hagut. El primer va ser el 2001, quan el multimilionari Dennis Tito es va convertir en el primer turista espacial de la història a viatjar fins a l'Estació Espacial Internacional en una càpsula Soyuz. El bitllet li va costar 20 milions d'euros i, lluny de desincentivar aquest tipus de turisme, en anys posteriors sis aventurers més van desemborsar quantitats similars. Però el que semblava el principi d'una àrea de negoci somiada es va estancar el 2009, any de l'últim vol espacial “per plaer”. El problema és que, fins ara, posar en òrbita qualsevol classe de transport ha demostrat ser tremendament costós. Per exemple, cada llançament d'un antic transbordador espacial de la NASA costava al voltant de 450 milions de dòlars. Ho repetirem. Cada llançament. Iniciatives privades com SpaceX i el seu Falcon Heavy han aconseguit reduir el vol espacial a uns més assequibles 62 milions de dòlars per llançament. És el camí a seguir i cada vegada són més les companyies privades que fan els seus propis dissenys de propulsors i avions espacials. De fet, un dels prototips que més han cridat l'atenció els últims anys ha estat l'Skylon. Aquest avió amb nom de malvada intel·ligència artificial està sent desenvolupat per Reaction Engines, una empresa britànica que espera començar a enviar turistes a l'espai l'any 2025. La seva tecnologia puntera, en què han intervingut firmes com Rolls Royce i Boeing, promet viatges a l'òrbita baixa en gairebé 15 minuts. Ho farà gràcies al motor SABRE, una meravella de l'enginyeria que podria fer experimentar als turistes velocitats superiors a Mach 25, o 30.000 km/h. Aquí entrem en el terreny purament especulatiu, perquè fins ara el rècord de velocitat se situa en Mach 6, o 7.350 km/h. Així que a l'Skylon encara li queda un bon recorregut si vol fer miques aquest rècord. Una altra de les empreses que es prenen molt seriosament els viatges espacials és Virgin Galactic, una de les marques del conegut multimilionari Sir Richard Branson. Ell serà el primer d'una nova onada de turistes espacials que pagaran entre 200.000 i 250.000 dòlars per un tiquet per viatjar a l'òrbita baixa de la Terra. Una quantitat molt allunyada d'aquells primers 20 milions que va pagar el senyor Tito per ser el primer a viatjar a l'espai per turisme.La clau per al desenvolupament del turisme espacial serà la reducció del cost de posar un avió en òrbita. I això passa, irremeiablement, per fer que aquest avió pugui fer el trajecte com més vegades millor. Sembla que això és el que per fi ha aconseguit Virgin Galactic. L'empresa britànica i el seu SpaceShipTwo ja han aconseguit assolir els 80 quilòmetres d'altura en un vol de prova a finals de l'any passat. Aquesta fita sembla haver obert la porta que aquest 2019, per fi, el turisme espacial s'enlairi definitivament. I ara ve el moment en què responem, per fi, a la pregunta que dona origen a aquest article: quan podrem viatjar a l'espai de forma assequible? Sabem que la tendència apunta que Virgin Galactic, SpaceX i la resta d'empreses aeronàutiques continuaran optimitzant els seus vehicles; al costat d'aquestes, moltes altres companyies i start-ups de nova creació s'uniran a aquesta nova carrera espacial, aquesta vegada no per portar a l'home a la lluna, sinó per democratitzar el viatge espacial i convertir-lo en quelcom relativament assequible. Aquesta és la tendència, sí, però tot indica que el turisme espacial no es popularitzarà aviat. Encara queden molts reptes tècnics per superar, entre ells un de clau: l'energètic. Ara ve la bona notícia: qualsevol mitjà de transport ha començat sent terriblement car, insegur i incòmode per anar-se transformant a poc a poc en quelcom de fàcil ús i assequible per a la majoria. L'explorador que portem dins vol creure que això també passarà amb el vol espacial.

INNOVACIÓ