L’apassionant història de l’or: des de l’antiguitat als nostres dies

Segurament, l’or és el metall noble més conegut i un dels més apreciats a totes les cultures. Els orfebres han treballat aquest metall inoxidable i mal·leable des de la prehistòria, i és que les seves particulars qualitats conferien perdurabilitat i valor a tots els objectes als quals es destinés: joies, monedes, ofrenes, corones, estàtues o objectes cerimonials.

L’or simbolitza la durabilitat, la inalterabilitat, per això s’utilitza per als anells de matrimoni, per exemple, com a auguri d’una unió indestructible. Però aquestes característiques no són només un halo místic: la seva estabilitat davant els vaivens de les divises va fer que s’establís el patró or per garantir la solvència de les nacions sobiranes en alguns moments històrics.

Actualment s’ha abandonat aquest patró, però l’or continua sent un senyal de riquesa per als individus i els països, com ens va recordar l’exitosa sèrie de Netflix La casa de papel, en què una banda de lladres intentava robar les reserves d’or del Banc d’Espanya (un botí gens menyspreable, ja que aquestes reserves pujaven a 13.977 milions d’euros, és a dir, un 1 % del PIB).

El seu nom prové del llatí aurum, que significa ‘alba brillant’ i, encara que se l’anomenés així per la seva resplendor, la veritat és que no haurien pogut encertar més, ja que prové de les estrelles.

L’or és, almenys, tan antic com la Terra, i va arribar-hi a les albors de la creació. Els científics creuen que l’or va sortir de nucleosíntesis de supernoves. Aquestes grans estrelles, amb una massa 8 vegades més gran que la del Sol, van explotar i van formar metalls pesants, i aquestes partícules de pols van entrar al nostre camp gravitacional.

Com que la Terra encara estava en formació, el ferro fos es va enfonsar cap a l’interior, hi va arrossegar els metalls preciosos com l’or i el platí i es va constituir el que coneixem com el nucli.

L’aigua calenta que flueix a través de les roques dissol les petites partícules d’or i les concentra en esquerdes de l’escorça terrestre, en forma de vetes.

No obstant això, la gran quantitat d’aquest metall que hi ha repartida per tota la superfície terrestre ha portat els investigadors del Bristol Isotope Group a comprovar una altra teoria: la que sosté que l’or que trobem a nivell del sòl va arribar, en realitat, gràcies al bombardeig de meteorits.

Encara que s’han trobat evidències que ja a l’Edat del Bronze s’utilitzava l’or amb finalitats ornamentals, és a l’Antic Egipte quan adquireix el seu alt estatus en vincular-lo directament amb la divinitat.

Per als egipcis, obsessionats amb la permanència, l’or va venir a substituir altres senyals de riquesa (com els gots de pedra tallada) i imposar-se com el metall preciós per excel·lència. El fet que fos inalterable era una qualitat que es tenia en compte, no cal dir-ho. Però, a més, havia un que va exalçar aquest metall: l’or era la carn dels déus. La seva brillantor s’assemblava a la del sol, i evocava el déu Ra.

L’or estava tan sacralitzat a l’Antic Egipte que només el faraó podia concedir-lo a algú. El faraó, descendent directe dels déus, era el legítim propietari de tot l’or d’Egipte. Així, doncs, només ell podia honrar amb la màxima recompensa els seus súbdits més destacats i lliurar-lo com a regal a mandataris estrangers.

Molts deuen haver sentit alguna vegada la història del rei Mides, aquell vell avar que convertia en or tot el que tocava. El que sap tothom és la història de Cresos de Lídia, que té moltes similituds amb el mític monarca.

Cresos era el rei de Lídia, l’actual Turquia, molt a prop de Frígia (que Mides va governar). Igual que el seu veí, Cresos nedava en l’abundància, en l’abundància d’or, concretament. Tanmateix, tota la seva riquesa no va servir per donar-li la felicitat, ja que va perdre el seu fill i hereu i va veure com el seu regne sucumbia davant de Cir el Gran, rei de Pèrsia.

Encara que la història de Cresos té el mateix ensenyament que la de Mides (almenys, tal com la relata Heròdot) i les coses no van acabar gaire bé per a ell, la veritat és que li devem una de les invencions més decisives de la nostra història: la moneda.

Durant el regnat del seu pare, Aliates, l’or i la plata havien adquirit un valor altíssim com a béns de canvi. És en aquesta època quan els lidis s’especialitzen en la fabricació d’electro, un aliatge d’ambdós metalls. Encara que les primeres monedes datin de temps d’Aliates, va ser Cresos qui va emetre monedes d’or i plata per primer cop, i va establir el sistema bimetàl·lic.

Qui no ha sentit parlar mai d’El Dorado? Segurament hi deu haver qui, fins i tot, hagi fantasiejat amb enfundar-se en un vestit d’explorador i remuntar les Amazones per descobrir la ciutat perduda, on fins i tot les llambordes dels carrers eren d’or.

L’arribada de Cristòfol Colom a Amèrica el 1492 va suposar un punt d’inflexió a la història d’Occident i un canvi en la distribució de poder entre les nacions del vell continent (amb la qual Espanya va sortir beneficiada, per cert). A més de descobrir un nou continent i totes les seves meravelles, van trobar una font de riquesa que semblava inesgotable.

En aquest mar d’abundància (que més tard va resultar ser només una onada), es va començar a gestar la llegenda d’una ciutat feta completament d’or, i el relat va córrer com la pólvora, cosa que va fer que molts aventurers es llancessin a cercar-lo.

En aquell moment, els espanyols ja havien trobat grans quantitats d’or als rius de L’Espanyola, Mèxic i el Perú, de manera que El Dorado no podia ser lluny.

No van ser poques, les expedicions que van abordar aquesta empresa, però ni Francisco de Orellana, ni Jiménez de Quesada, ni Sebastián Benalcázar ni Pedro de Ursúa van aconseguir dur-la a bon port. La història els recordarà a tots, però no per trobar una ciutat tan magnífica. I és que tots van partir d’una premissa falsa: El Dorado no era una ciutat.

Les llegendes acostumen a contenir una mica de veritat, però la tradició oral les deforma i les adorna de tal manera que descobrir en quins fets es basen pot resultar complicat. Això va ser el que va passar amb El Dorado.

Una investigació de l’Institut d’Arqueologia del University College de Londres ha trobat indicis que aclareixen la base d’aquesta llegenda i l’ús que donaven a l’or els muisca, una societat prehispànica que habitava Colòmbia des del 800 d. C.

Com passava a Egipte, l’or tenia un valor sagrat per als muisca i estava associat a la divinitat. No era un símbol de riquesa, sinó d’espiritualitat, per la qual cosa s’utilitzava fonamentalment amb finalitats votives i no era exclusiu de les altes classes socials.

El Dorado no era la ciutat, sinó el líder, que, en prendre possessió del seu títol, es despullava davant del poble i l’ungien amb olis i pols d’or abans de pujar a una barca i endinsar-se fins al centre d’un llac.

Una vegada allà, es desfeia de l’or i llançava a l’aigua ofrenes d’or i pedres precioses. Cada nou líder repetia aquesta cerimònia i, omplint el fons del llac amb aquests obsequis, implorava equilibri i prosperitat als déus.

Tal com va derivar la llegenda més endavant, ens demostra el xoc cultural que es va produir entre els europeus i els natius americans. Els conquistadors mai no van entendre el valor espiritual que tenia l’or per a ells, al contrari. Ells pensaven que la ciutat daurada de la història era així perquè els natius tenien tan poca estima a aquest metall que no els importava desaprofitar-lo i asfaltar-hi el paviment. Res més lluny de la realitat; tenia tant de poder que era la millor ofrena que es podia fer per aconseguir el favor dels déus.

L’or ha gaudit de gran estima, com hem vist, des de l’antiguitat. Les regions que han comptat amb una abundància d’aquest metall han estat zones en què el comerç i la cultura han prosperat, i han permès el desenvolupament de les seves societats. Un exemple més pròxim a l’actualitat el trobem al floriment de l’oest estatunidenc.

A principis del segle XIX, la zona de Califòrnia acabava de ser annexionada als Estats Units (en detriment de Mèxic, que ja s’havia arrabassat a Espanya). Però, lluny de les sofisticades urbs que ens ha mostrat Hollywood, l’oest era una terra despoblada i encara salvatge.

Això canviaria a partir de 1848, l’any en què l’operari James Marshall, que cavava el llit d’un canal per desviar l’aigua del riu a un molí, hi va trobar palletes d’or. Va córrer a la serradora per mostrar la seva troballa a un dels treballadors i, sense saber-ho, va iniciar la febre de l’or més important del segle XIX.

Nova Helvetia, que era el nom amb què es va fundar aquell assentament (actual Sacramento), va prosperar gràcies a l’onada d’immigrants que van arribar a cercar or a la zona.

De tot el país arribaven aventurers a provar fortuna, per intentar emportar-se el seu tros del somni americà. La regió va créixer i hi van sorgir nous negocis, com el d’un emprenedor espavilat que, lluny de filtrar els sediments fluvials a la recerca del preuat metall, va decidir fer-se amb tot el material de la zona i vendre’l als cercadors d’or.

La febre de l’or va desfermar una allau de migrants que, desafortunadament, no van aconseguir enriquir-se com esperaven. Però sí que es va generar riquesa en una part del continent que, fins llavors, estava poc poblada i desenvolupada.

L’or continua sent un dels metalls més apreciats a la nostra cultura, un regal que la natura va donar als mortals. Molt utilitzat en joieria com a símbol d’elegància i estatus, l’or té un gran valor comercial i, en molts casos, determina la riquesa de persones o nacions.

Tant és així que encara avui n’hi ha que es posen el pic a l’espatlla i recorren els rius on encara es pot trobar. Aquest és el cas del riu Elva, a Itàlia, on les lleis són força flexibles i l’extracció recreativa està permesa, sempre que els cercadors no en guardin més de cinc grams al dia sense declarar-los.

Si et consideres un gran cercador i els 5 grams d’Itàlia es queden curts, sempre pots provar sort a el riu Arrow (Nova Zelanda), el riu Fraser (Canadà) o el riu Gold Mines (Irlanda), on les lleis són encara més permissives.

I si l’esforç físic no és ben bé per a tu, no et desesperis, potser aviat podràs fabricar el teu propi or. No, no cal que cerquis grups d’alquimistes a la teva ciutat: només necessites un accelerador de partícules i tenir bona mà amb els isòtops.

Això és el que va fer Glenn T. Seaborg el 1981 en aconseguir transmutar un isòtop de bismut a or. Aquesta troballa va valer el Premi Nobel a Seaborg, encara que, lamentablement, el procediment ideat era tan costós que no es va poder generalitzar i comercialitzar.

Però, no et preocupis, a la velocitat a què avança la ciència, qui sap si aviat podrem demanar un accelerador de partícules per internet, tenir-lo a casa aquell mateix dia i començar a fabricar el nostre propi or.